Aquest Nadal vaig anar a veure una obra de teatre en valencià per a xiquets., anomenada Joguets. Creia que no hi aniria molta gent però la veritat, estava ple, vaig tindre sort i vaig estar a la segona fila.
L'argument de l'obra de teatre era el següent: una nit un xiquet no podia dormir, i des de la seua finestra va veure que l'home del sac passava per allí. De manera que el va seguir i va arribar a un gran castell i en concret a una habitació plena de joguets. Quan l'home se'n va anar ell va entrar a l'habitació i per a sorpresa d'ell hi havia alguns dels joguets que parlaven. El xiquet va jugar molt amb ells, però els joguets li van explicar que hi havia un rellotge que marcava les dotze menys deu, quan aquest es posara en marxa significava que l'últim joguet del món havia sigut arreplegat per a aquest home i aleshores quan l'home el ficara en eixa habitació despareixerien tots els joguets. Açò ocorria perquè els xiquets havien deixat de creure, d'imaginar amb els joguets, sols es dedicaven a jugar amb la psp o qualsevol consola de les d'avui en dia. L'única solució per a que no desaparegueren era que els xiquets tornaren a imaginar, a crear jocs, etc. Arribà el moment en que es posà el rellotge en marxa, però no va ocorrer res perquè el xiquet si que creia amb els joguets i la seua força havia fet que els joguets no desaparegueren.
Aquest teatre va ser del molt entretingut, ja que hi havia tot tipus de joguets, des de peluxos, nines de porcelana, pallasos de tela, ninos que ixen d'una caixa per asustar... A més l'actuació dels actors va ser molt bona, no hi havia cap tipus de problema per entendre tot el que deien, la gesticulació era molt exagerada, amb la qual cosa s'entenia a la perfecció tot allò que pretenien transmetre, i a més molt pareguda a la dels joguets, cosa que feia que els xiquets entengueren perfectament que l'única persona era el xiquet i la resta joguets, i aconseguien que els xiquets entraren plenament amb el joc del teatre. Gestos com per exemple el nino que asusta des de dins de la caixa va estar molt bé, ja que aquest no va parar en cap moment de menejar-se tal i com ho fan eixos joguets, la nina de porcelana tenia les mans igual que les nines, molt rectes, amb la qual cosa s'assemblava molt.
A més van haver distints moments de l'obra en què per tal de transportarse a un altre lloc jugaven amb les llums, per donar l'apecte d'estar a un altre lloc o en un pensament del xiquet. Per exemple en un moment en que es fiquen a jugar a la selva, la llum era verda, en el moment en que es fiquen a jugar a la mar la llum era blava. L'actuació no va ser solament a l'escenari sinoó que també ho feren entre el públic, cosa que als xiquets els agrada molt i dona molt de joc per a actuar, de manera impovisada.
Finalment pense que va ser una obra molt entretinguda, tant per a xiquets com per a majors, ja que hi havia xiquets molt xicotets i tots anaven acompanyats dels pares. La veritat es que creia que anava a ser un poc molest perquè els xiquets no solen estar quets ni un moment, però no va ser el cas. Els xiquets en general van estar molt callats i molt atents per veure que era el que passava a cada moment. Prova perfecta per a demostrar que la companyia de teatre ho va fer molt bé i que va conseguir transmetre el que pretenia.
L'argument de l'obra de teatre era el següent: una nit un xiquet no podia dormir, i des de la seua finestra va veure que l'home del sac passava per allí. De manera que el va seguir i va arribar a un gran castell i en concret a una habitació plena de joguets. Quan l'home se'n va anar ell va entrar a l'habitació i per a sorpresa d'ell hi havia alguns dels joguets que parlaven. El xiquet va jugar molt amb ells, però els joguets li van explicar que hi havia un rellotge que marcava les dotze menys deu, quan aquest es posara en marxa significava que l'últim joguet del món havia sigut arreplegat per a aquest home i aleshores quan l'home el ficara en eixa habitació despareixerien tots els joguets. Açò ocorria perquè els xiquets havien deixat de creure, d'imaginar amb els joguets, sols es dedicaven a jugar amb la psp o qualsevol consola de les d'avui en dia. L'única solució per a que no desaparegueren era que els xiquets tornaren a imaginar, a crear jocs, etc. Arribà el moment en que es posà el rellotge en marxa, però no va ocorrer res perquè el xiquet si que creia amb els joguets i la seua força havia fet que els joguets no desaparegueren.
Aquest teatre va ser del molt entretingut, ja que hi havia tot tipus de joguets, des de peluxos, nines de porcelana, pallasos de tela, ninos que ixen d'una caixa per asustar... A més l'actuació dels actors va ser molt bona, no hi havia cap tipus de problema per entendre tot el que deien, la gesticulació era molt exagerada, amb la qual cosa s'entenia a la perfecció tot allò que pretenien transmetre, i a més molt pareguda a la dels joguets, cosa que feia que els xiquets entengueren perfectament que l'única persona era el xiquet i la resta joguets, i aconseguien que els xiquets entraren plenament amb el joc del teatre. Gestos com per exemple el nino que asusta des de dins de la caixa va estar molt bé, ja que aquest no va parar en cap moment de menejar-se tal i com ho fan eixos joguets, la nina de porcelana tenia les mans igual que les nines, molt rectes, amb la qual cosa s'assemblava molt.
A més van haver distints moments de l'obra en què per tal de transportarse a un altre lloc jugaven amb les llums, per donar l'apecte d'estar a un altre lloc o en un pensament del xiquet. Per exemple en un moment en que es fiquen a jugar a la selva, la llum era verda, en el moment en que es fiquen a jugar a la mar la llum era blava. L'actuació no va ser solament a l'escenari sinoó que també ho feren entre el públic, cosa que als xiquets els agrada molt i dona molt de joc per a actuar, de manera impovisada.
Finalment pense que va ser una obra molt entretinguda, tant per a xiquets com per a majors, ja que hi havia xiquets molt xicotets i tots anaven acompanyats dels pares. La veritat es que creia que anava a ser un poc molest perquè els xiquets no solen estar quets ni un moment, però no va ser el cas. Els xiquets en general van estar molt callats i molt atents per veure que era el que passava a cada moment. Prova perfecta per a demostrar que la companyia de teatre ho va fer molt bé i que va conseguir transmetre el que pretenia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada