L'òpera

Ahir vaig anar per primera vegada a l'òpera. Vaig veure "L'arbore Di Diana" de Martí i Soler. Encara que semble mentida, era la meua primera vegada, després de portar ja dotze anys tocant el violí. Jo no havia anat mai a l'òpera, sols havia vist, com tot el món, trossets d'òperes a les pel·lícules, a anuncis, o a xicotetes explicacions de la meua mestra d'història de la música de fa dos anys...

Jo sempre havia sentit dir que quan vas a una òpera per primera vegada o t'agrada moltíssim o no t'agrada gens, es a dir d'extrem a extrem. Doncs ahir per fi vaig poder comprovar si aquesta afirmació era certa, i he de dir que ni d'un extrem ni de l'altre, perquè hem va agradar bastant, va ser vore la música clàssica des d'una altra visió. Però la veritat l'experiència va estar molt bé, encara que com a músic que sóc preferiria estar al fòs tocant amb l'orquestra, ja que aquesta és la sensació que sempre tinc quan vaig a veure un concert de música clàssica.

El gènere de l'òpera es molt distint al que estem acostumats a veure, referint-me al món de la música clàssica, ja que es molt semblant a un teatre. L'òpera es molt fàcil de comprendre, ja que tota música pretén transmetre alguna cosa, absolutament tota, i amb la interpretació s'aconseguix molt fàcilment la seua compressió. Contrariament quan vegem un concert de música clàssica, sense rebre cap explicació del que anem a sentir, la majoria de la gent no arriba a captar allò que se li està transmetent. Però potser si abans de res s'explicara un poc el que es va tocar o al programa mateix ficaren una xicoteta explicació i no tots els currículums vitae de mitja orquestra, la gent entendria molt millor el que es transmet, estaria més atenta a la música, que es el que més importa, i no els premis que té qui està interpretant-la.

Finalment, pense que la música es un art, i que potser no esta valorada com deuria estar-ho, però perquè no pensem en el que fem nosaltres el músics, estem transmetent-la be o podríem fer alguna cosa per a que fora millor transmesa?

Pensant en els altres

És frustrant adonar-te com d'ignorants podem arribar a ser la societat d'avui en dia. I dic açò perquè avui he vist la pel·lícula "Pensant en els altres", i m'ha fet reflexionar sobre l'enfocament de l'educació a l'actualitat.

Quina pensem, nosaltres com a futurs mestres, que és la principal finalitat de l'educació? Realment pense que estem obviant una part important en la nostra vida i en la dels estudiants, i es que tot el que fem en la nostra vida es per una senzilla raó: ser feliços! Ser feliços deuria ser la principal finalitat de les nostres vides, i no sols de l'escola, sinó de tot el món. Però com que l'escola és l'encarregada de ensenyar als futurs adults les principals pautes per a ser persones i saber aprendre, es un pilar molt important per a aconseguir transmetre aquesta finalitat per a afrontar la vida. I es per això que la pel·lícula ens intenta obrir els ulls i intenta donar-nos lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics. La societat d'avui en dia s’assenta sobre un gran egoisme individual, que mai arribarà a donar la felicitat a ningú. I es que a la pel·lícula es diu que ningú podrà ser mai feliç si els del seu voltant tampoc ho són.

Bé es veritat que tot açò sembla molt utòpic, i impossible d'aconseguir, però dic jo que en algun moment donat haurem de començar a canviar les coses, no? Doncs com a futurs mestres que som, hauríem de tindre ven clara aquesta lliçó, i dur-la endavant. Encara que la realitat no siga així, ja que amb els tres anys de carrera que portem mai cap mestre a anomenat la paraula "felicitat". Però es que hi ha dos tipus de professors: uns encallats en el passat i altres que intenten adaptar-se a la rapidesa del canvi, en el que esta immersa la nostra societat.

Però encara que siga ben difícil aconseguir aquest canvi, per alguna cosa hem de començar i nosaltres devem de ser conscients de la importància de transmetre aquest sentiment de felicitat a tots els nostres futurs alumnes. Per que aquest sentiment engloba tots els valors fonamentals que hem de tindre ben clars per a ser persones que vivim en societat. Però hem arribat a un punt que ni aquestos valors fonamentals son transmesos i a fet falta la implantació d'una assignatura per a transmetre'ls, valors que deurien de tractar-se com un saber transversal a totes les matèries i com un factor importantissim per a l'educació dels xiquets.

Serà per tant la nostra missió, com a futurs mestres, començar a canviar aquest aspecte de l'educació? Perquè sincerament mai havia vist una manera d'enfrontar la docència com la d'aquest mestres japonès: la tendresa, la confiança, la comunicació amb els alumnes...

La naranja mecánica

Ja fa una setmana que em vaig crear el bloc, i encara no m'havia decidit per escriure una entrada, per dues raons fonamentalment: la primera per qüestions de temps i l'altra perquè no sabia sobre que escriure.

Finalment avui he decidit que anava a començar, com que no s'havia per on anar, he començat a veure alguns blocs de la gent de classe, i finalment crec que he trovat un primer tema per començar el meu bloc.

Es tracta de comentar una pel·lícula i un llibre, igual que ha fet Inés però en aquest cas jo comentaré "La naranja mecánica".

Jo havia escoltat este títol alguna vegada però no vaig saber realment de què es tractava fins que en primer de magisteri a l'assignatura de psicologia la professora ens va recomanar la pel·lícula. Com que no sabia sobre què anava vaig preguntar, i molts companys de classe hem van dir que l'havien vist a l'institut, que era molt desagradable, molt forta,... I ja començarem amb els prejudicis. Finalment vam quedar jo i quatre companyes més, que la veuriem juntes. Com sempre passa, s'acabà el curs i no la vam veure.

Després d'un temps, un dia estava comentant amb un amic, no de la universitat, algunes pel·lícules i alguns llibres, i li vaig preguntar que què li pareixia aquesta. Ell em va contestar que tenia el llibre i que a ell li havia agradat molt, sense dir-me res més em va deixar el llibre i em va dir que ho comprovara per mi mateixa.

Doncs, després d'açò he tingut el llibre a ma casa durant un any i mig, i mai no trobava el moment oportú per començar-lo, no sabia si m'agradaria, si seria molt fort... Finalment aquest estiu vaig decidir llegir-me'l. La veritat és que a mi em va agradar moltíssim el llibre, ja que quan el vaig començar a llegir vaig deixar de banda tots aquells judicis que m'havien donat. L'experiència va esta entretinguda ja que el fet d'anar llegint el llibre amb un vocabulari propi de joves conflictius del carrer, era difícil però a la vegada curiós.

Després de llegir-me'l vaig veure la pel·lícula, la veritat es que aquesta no hem va agradar tant com ho va fer el llibre, per diverses raons. En primer lloc pense que la pel·lícula és molt fidel al llibre, ocorre tot tal i com ocorre a la narració, però amb una xicoteta però important diferència i es que el final del llibre no es fica a la pel·lícula. Per una simple raó quan el seu autor va publicar aquest llibre als Estats Units l'editorial li va dir que li'l publicava però amb la condició que l'últim capítol desapareguera, i ell per por a no publicar-lo ho va acceptar. Cosa que quan el llibre es va estendre per tot el món no va passar ja que ell va exigir que es publicarà tot sencer, un bon encert perquè en la meu opinió crec que es un capítol necessàri. Al llarg del llibre es conten les auntèntiques barbaritats que fa un jove de quinze anys, que acaba anant a la presó i al qual se li aplica una tècnica innovadora per a què no torne a delinquir, una tècnica bastant inhumana, però es que el que ell feia també era inhumà. Finalment, com que no vull contar-vos tot el llibre per si a algú no se l'ha llegit i vol fer-ho, a l'últim capítol hi ha una reflexió per part del protagonista que per a mi es imprescindible, perquè sinò, no li trobe sentit al llibre.

En segon lloc la pel·lícula està bé però l'ambient utilitzat per a recrear-la no hem va agradar totalment, pense que encara que no es l'època actual i les modes eren distintes, la moda que s'utilitza no es exactament com la que hi havia en aquell temps o no almenys la que jo m'havia imaginat. Però potser en açò estiga un poc equivocada ja que no tinc un coneixement cert de la moda d'aquella època, i tan sols es tracta del meus gustos.

I en l'ultim lloc, pense que la pel·lícula igual siga un poc complicada veure-la sense haver llegit el llibre, perquè tot el vocabulari que s'empra al llibre i també a la pel·lícula, el pots esbrinar fàcilment anant al anexe del final del llibre però a la pel·lícula no hi estic tan segura. Açò no ho puc assegurar ja que jo si que m'havia llegit el llibre i mes o menys sabia del que estaven parlant.

Personalment recomane llegir el llibre i veure la pel·lícula, ja que per a mi a sigut una experiència enriquidora i curiosa.

Doncs aquesta es la meua primera entrada. Espere que siga font de comentaris!!!