dijous, 29 de gener del 2009

Fet d'armes. Pere Calders

Aquest conte, és curt però intens. Et manté en tot moment davant una tensió. Ja que es tracta d’una situació ben real, perquè si pensem en la quantitat de guerres que s’han produït al llarg de la història, segur que alguna situació ha sigut ben pareguda a aquesta. Davant un moment tant perillós i difícil d’afrontar, els participants saben mantindre la calma i pensar, de manera que cap dels dos ix mal parat, en qüestió de vida o mort.


A més, el que més m’impactà del conte va ser el seu final, perquè en cap moment m’havera imaginat el que passaria. La veritat es que en veure aquesta situació de guerra, donem per suposat que algun del dos o els dos van a acabar malament, tal vegada o morts o molt mal ferits. Però el resultat no es aquest, sinó que el que se’ls ocorre es jugar-se a la ratlleta la seua llibertat, abans que morir. Amb el resultat que guanya aquell que està narrant la història. Doncs bé amb eixa victòria l’única cosa que li fa il•lusió, davant tot el que pot tindre en la guerra, es quedar-se amb la bicicleta del enemic. Sembla una decisió una mica infantil però, realment crec que davant una situació com aquesta, utilitzar una bicicleta per recordar vells temps, o per a utilitzar-la com a transport de fuga, no està gens mal.


Son moltes les reaccions que pot tindre una persona davant una situació com aquesta, i la veritat, la que agafa el conte m’agrada, ja que es la primera vegada que en un història de guerra hi ha un final feliç, i sense cap ferit pel mig.


Doncs ha sigut un conte molt fàcil i entretingut de llegir, espere que si el llegiu vos agrade i a més siga creatiu per a contribuir en aquest bloc. No se que més dir sobre aquest conte, perquè aquesta ha sigut la meua sensació quan he acabat de llegir-lo, però potser vosaltres en tingueu d’altres, que siguen igualment valides.

Vianant. Rafa Gomar

Feia una vesprada freda. L’aire bufava fort i he tornat a casa a peu. Per la Glorieta he creuat el pont de Calatrava: estaven pintant-lo. Després he continuat per Amadeu de Savoia per la vorera de l’edifici de la Tabacalera fins al Passeig del Mar. Em plaïa percebre la fredor sobre la cara i el cos i m’he descordat l’anorac per notar-la més intensament. De tant en tant, durant el trajecte, el vent em col·locava a ratxades sobre els narius olors de perfums i maquillatge dels vianants, olors dels cossos, naftalina i abrics tancats a l’armari des de feia temps.

En el moment en que més fruïa de la fredor del vent sobre la cara, de sobte, he vist un home rapat al zero i d’esma, m’he cordat l’anorac fins al coll.”

Aquest fragment és un exemple del llibre Vianant de Rafa Gomar. Aquest llibre és una mica curiós, ja que no parla de un tema en concret. Es tracta d’una multitud d’entrades, algunes d’elles d’una línia d’extensió i altres d’uns quants fulls, en les quals l’autor expressa tots els sentiments i pensaments que li venen a la ment. Sembla que no parle de res en concret, però a mi m’ha donat la sensació, en alguns moments, que hi havia una història darrere. Cosa que no m’estranya en absolut ja que les persones no podem ser totalment objectives, i a més es que ací Rafa Gomar no ho pretén, però si evita donar qualitats de la seua vida, tan sols expressa el seus pensaments.

Com he dit, al llibre podem trobar una gran quantitat d’entrades, però no se perquè aquesta que he ficat ací dalt, m’ha cridat molt l’atenció, o no se si hem va cridar l’atenció però almenys si que se’m va quedar al pensament fins que vaig acabar de llegir el llibre, cosa bastant difícil. Perquè amb tantes entrades enrecordar-te d’elles es difícil, si les relliges t’enrecordes, però sinó com si no les haveres llegit.

L’únic que sé és que quan vaig acabar de llegir el llibre i havia d’escriure aquesta entrada, vaig pensar en aquella entrada que m’havia agradat i de la qual m’enrecordava bastant bé.. Crec que m’agrada perquè m’identifique amb ell. Perquè quan es hivern i estàs al carrer sol, tornat a casa, de manera un poc reflexiva, te n’adones de quantitat de coses que passen molt a prop de nosaltres tots els dies i no les percebem. A més m’agrada molt la seua forma de descriure les coses i les accions, li dona un toc de tendresa, tant en aquesta entrada com a tot el llibre. La veritat es que pensava que no m’agradaria a causa de la seua estructura, i al final resulta que la seua estructura ha fet que m’agradara molt i la forma d’escriure el autor molt més. La seua forma d’escriure te alguna cosa que m’atrau, encara que de vegades em confonga i no comprenc massa allò que està intentant transmetre.

Finalment, crec que aquest llibre és una mica delicat, perquè o t’agrada molt o no t’agrada gens, ja que jo vaig a dir a alguns companys que almenys el principi m’estava agradant molt però la gent me mirava en cara rara, perquè veien que el llibre no tenia un argument sòlid on agafar-se, i comprendre el que estava escrit, cosa que dona una mica d’inseguretat.




divendres, 23 de gener del 2009

Joguets

Aquest Nadal vaig anar a veure una obra de teatre en valencià per a xiquets., anomenada Joguets. Creia que no hi aniria molta gent però la veritat, estava ple, vaig tindre sort i vaig estar a la segona fila.

L'argument de l'obra de teatre era el següent: una nit un xiquet no podia dormir, i des de la seua finestra va veure que l'home del sac passava per allí. De manera que el va seguir i va arribar a un gran castell i en concret a una habitació plena de joguets. Quan l'home se'n va anar ell va entrar a l'habitació i per a sorpresa d'ell hi havia alguns dels joguets que parlaven. El xiquet va jugar molt amb ells, però els joguets li van explicar que hi havia un rellotge que marcava les dotze menys deu, quan aquest es posara en marxa significava que l'últim joguet del món havia sigut arreplegat per a aquest home i aleshores quan l'home el ficara en eixa habitació despareixerien tots els joguets. Açò ocorria perquè els xiquets havien deixat de creure, d'imaginar amb els joguets, sols es dedicaven a jugar amb la psp o qualsevol consola de les d'avui en dia. L'única solució per a que no desaparegueren era que els xiquets tornaren a imaginar, a crear jocs, etc. Arribà el moment en que es posà el rellotge en marxa, però no va ocorrer res perquè el xiquet si que creia amb els joguets i la seua força havia fet que els joguets no desaparegueren.

Aquest teatre va ser del molt entretingut, ja que hi havia tot tipus de joguets, des de peluxos, nines de porcelana, pallasos de tela, ninos que ixen d'una caixa per asustar... A més l'actuació dels actors va ser molt bona, no hi havia cap tipus de problema per entendre tot el que deien, la gesticulació era molt exagerada, amb la qual cosa s'entenia a la perfecció tot allò que pretenien transmetre, i a més molt pareguda a la dels joguets, cosa que feia que els xiquets entengueren perfectament que l'única persona era el xiquet i la resta joguets, i aconseguien que els xiquets entraren plenament amb el joc del teatre. Gestos com per exemple el nino que asusta des de dins de la caixa va estar molt bé, ja que aquest no va parar en cap moment de menejar-se tal i com ho fan eixos joguets, la nina de porcelana tenia les mans igual que les nines, molt rectes, amb la qual cosa s'assemblava molt.

A més van haver distints moments de l'obra en què per tal de transportarse a un altre lloc jugaven amb les llums, per donar l'apecte d'estar a un altre lloc o en un pensament del xiquet. Per exemple en un moment en que es fiquen a jugar a la selva, la llum era verda, en el moment en que es fiquen a jugar a la mar la llum era blava. L'actuació no va ser solament a l'escenari sinoó que també ho feren entre el públic, cosa que als xiquets els agrada molt i dona molt de joc per a actuar, de manera impovisada.

Finalment pense que va ser una obra molt entretinguda, tant per a xiquets com per a majors, ja que hi havia xiquets molt xicotets i tots anaven acompanyats dels pares. La veritat es que creia que anava a ser un poc molest perquè els xiquets no solen estar quets ni un moment, però no va ser el cas. Els xiquets en general van estar molt callats i molt atents per veure que era el que passava a cada moment. Prova perfecta per a demostrar que la companyia de teatre ho va fer molt bé i que va conseguir transmetre el que pretenia.

Vida Familiar. Quim Monzó

L’altre dia vaig llegir Vida Familiar de Quim Monzó. Un xicotet conte de sis fulles que em va agradar, ja que em va resultar prou curiós. No sé si he aconseguit extraure la conclusió corresponent, però almenys aquesta a sigut la meua opinió. Pense que vivim immersos en una sèrie de costums que fem habitualment, i que moltes vegades es tracta de costums sense ninguna fonamentació, com es el d’aquest cas.


En aquest conte s’explica un costum d’una família, es tractava que, quan els xiquets arribaven als nou anys els havien de tallar el dit anular. Una costum tan inútil com la que té la nostra cultura amb els bous. Potser no siga una bona comparació, i que moltes persones em puguen debatre, que igual que tenim el futbol, i altres deports els bous també es poden tindre, perquè a més és una tradició molt més antiga. Ja que, per exemple es diu que Goya es va guanyar la vida torejant per poder anar a Itàlia a estudiar. Però realment penseu que potser així? Als bous la gent està maltractant a l’animal fins que després de molt de patiment aquest es mor, però no pateix sols a la plaça sinó que els pobres animals ja venen maltractats, i inclòs alguns son criats per a matar-los d’aquesta manera.


Doncs bé no podem compara un bou amb un xiquet de nou anys, però no penseu que es un poc inhumà tallar-li el dit a un xiquet sols perquè siga una tradició. Un altre exemple d’aquest tipus de costums seria l’ablació, realment inacceptable, ja que moltes xiquetes acaben morint per una infecció provocada per la mala higiene durant l’operació, i per no parlar ja del sofriment que passen les pobres xiquetes.


Continuant amb el conte, tot canvia quan un dels xiquets, l’Armand se’n adona que es el que estaven fent. Com a conseqüència el xiquet ho passa fatal sols de pensar que van a tallar-li un dit, i per tal d’aconseguir que no ho facen comença a explicar-los als seus pares que no vol que li tallen el dit perquè vol tocar l’arpa, i per a tocar aquest instrument fa falta tots el dits.


Açò comença a enfadar un poc els seus pares, però el problema ve quan a la família naixen uns quants nens amb sis dits a les mans. Açò provoca un gran xoc als membres ja que tallar-li un dit,val, però a aquests xiquets no podien tallar-los dos, era molt inhumà. Com a conseqüència la família deixa pràcticament de reunir-se per tallar els dits als xiquets, perquè no sabíen com reaccionar a aquest fenomen i la tradició s’acaba extingint.


En aquest cas la tradició sense sentit s’acaba, però i les que tenim avui en dia, poden acabar-se o estan massa arrelades? Realment dubte molt que puguen acabar-se perquè en aquest cas es tractava d’una xicoteta família, però en l’actualitat es tracta d’una societat completa, en la qual hi haurà molta gent a favor i molta en contra i serà molt complicat aconseguir-ho. Però es com tot uns guanyaran i altres perdran.

dimecres, 21 de gener del 2009

Sense Perdó

No sé perquè però les pel·lícules de l’oest sempre els agraden als nostres iaios. Sembla una qüestió de moda o de rol. En l’època de la joventut dels nostres iaios s’estilava veure pel·lícules de l’oest i ara s’estila veure pel·lícules d’assassins en sèrie o d’abundant violència, un de tants punts negatius de la societat d’avui en dia. Les modes canvien però no per això les coses que s’han estilat en el altres èpoques han de ser de mala qualitat o menor qualitat que les d’ara.

Amb tan sols els meus 20 anys d’edat, he vist canviar de moda moltes vegades, i sobretot ara que cada hivern canvien les modes de la roba. A més a les noves tecnologies, tenim avanços, continus, que provoquen que en poc de temps les coses queden antiquades, sent substituïdes per unes més modernes i més potents, o simplement amb una aparença distinta.

Sin Perdón és una pel·lícula de l’oest però en canvi a mi m’ha agradat bastant. L’argument era interessant i la pel·lícula em va passar molt ràpidament. A més el dia que la vaig veure després vaig anar a veure l’Intercanvi, una pel·lícula acabada d’estrenar que també es de Clint Eastwood. Són pel·lícules totalment diferent, però tant l’una com l’altra em van captivar molt en cada moment de la pel·lícula. Una intriga constant que no s’acaba fins que no acaba la pel·lícula.

Es tracta de pel·lícules que mantenen una tensió constant, amb alguns punts d’inflexió en els que pareix que tot s’ha resolt i després resulta ser una cosa totalment diferent i més embolicada.

En aquestes pel·lícules les tecnologies utilitzades son totalment diferents, ja que es lleven uns 30 anys de diferència, però tot i això les pel·lícules continuen tenint el seu encant, tant l’actual com la més antiga, perquè encara que els mitjos no eren els mateixos la capacitat d’aquest home per a fer-les si, amb més o menys experiència però amb la seua capacitat de direcció.

Finalment dir que aquestes pel·lícules, les d’aquest director, són molt recomanables. Almenys aquestes dues que he vist jo i que m’han agradat. Així que si voleu continuant investigant sobre ell i trobeu alguna pel·lícula interessant, i animeu-vos a comenteu-la i tots disfrutarem d’una altra bona pel·lícula, o proposeu-la per a edicions posteriors d’Espai Cinema, que mai venen mal les proposicions.




dimarts, 13 de gener del 2009

Memòries d'Antonia


Antonia repassa la seva vida tranquil•lament al seu llit. Fa memòria des de després de la Segona Guerra Mundial, en la qual va tornar al poble on va néixer, fins als actuals dies. Recorda la seva vida dia rere dia, el seu comportament independent, la seva família, i en especial la seva lluita pel feminisme. La vella granja es converteix en la llar de personatges molt diferents en qui el ressentiment inicial es converteix en tolerància i, posteriorment, en amor.

Aquesta pel•lícula pot semblar a simple vista una visió feminista del món, però aquesta aconsegueix transmetre un discurs sobre la vida, la independència i el respecte, molt més enllà del pamflet, agafant subtemes com també la religió o l'homosexualitat, ambdós tractats de manera intel•ligent i encertada. Una gran pel•lícula que pot ser considerada simplement com "entranyable", però que segons la meva opinió ofereix molt més, una bona lliçó sobre la vida i com viure-la adequadament. La pel•lícula no arriba mai a ser pedant o inversemblant. I el que més em va agradar va ser la calidesa humana i l'atmosfera que donen aquest aire acollidor i familiar.

Té un ritme àgil i aconsegueix que els fets retratats tendeixen a perdurar en la nostra memòria durant llarg temps. La història no és gens complexa; simplement mostra les vides de quatre generacions de dones. La primera d'elles és Antonia, una encantadora i perseverant dona de mitjana edat, que torna a la seva terra natal, després dels horrors viscuts a la segona guerra, decidida a atendre a la seva moribunda mare i criar la seva observadora filla Danielle. Danielle és la segona generació, intuïtiva i tenaç com la seva mare, però amb un rang únic sexual que la defineix; el temps transcorre, i Antonia i la seva filla van fent-se d'excepcionals amics, establint d'aquesta manera una molt peculiar comunitat utòpica, allunyant-se de societat moderna.


La veritat es que amb aquesta pel•lícula em vaig sorprendre molt, ja que no m’esperava el que vaig veure. No se per quina raó, però la meua opinió inicial sobre aquesta pel•lícula no era gens bona, en el sentint en que creia que no m’anava a agradar. Aquesta vegada no estava influenciada per altres opinions, sinó que com sol passar de vegades, tant en pel•lícules, roba o persones, et fas una primera impressió que fins que no ho veus no te n’adones del que realment hi ha.

Recomane molt sincerament aquesta pel•lícula, ja que tant aquesta com la pel•lícula “Pensant en els altres”, comentada a una altra entrada, m’han transmès un sentiment per a afrontar la vida, per aprofitar cada moment que tenim en les nostres mans i ser conscient de tot el que ens passa. M'han fet reflexionar seriosament sobre el sentit de la vida, encara que parega un poc filosòfic, però es que avui en dia l'acceleració de la societat impedeix que ens puguem parar a pensar un moment en el que estem fent i el que volem fer en un futur.

Memento

Aquesta pel·lícula té una particularitat que em va atraure molt, i és la seua estructuració. Jo havia escoltat el nom de la pel·lícula però no l’havia vista mai, ni ningú me l’havia recomanada. Abans de veure-la, fa unes setmanes, em van explicar la seua estructura, i crec que potser si no m’ho haveren explicat, no la hauria comprés massa bé. Però, tot i així crec que tampoc l’he acabada de comprendre, perquè quan la comentarem a classe jo no pensava el que pensava la resta, ni havia arribat a les mateixes conclusions, però en certa manera hem van convèncer més les seues conclusions que les meues. Però la d'aquesta estructuració té un perquè, com totes les coses. I es que el director ens intenta posar en el lloc en el que es trova ell, és a dir, comencem la pel·lícula en uns aconteixements, dels quals no sabem res, al igual que el nostre protagonista que s'alça tots els dies sense enrecordar-se de res, tans sols d'un fet que va ocurrer fa molt de temps.

Després també la vaig comentar amb uns amics, perquè se m’havia quedat la mosqueta per saber que pensava més gent, i vam arribar a una conclusió pareguda però diferent. Pense que açò es degut a que el final de la pel·lícula es molt obert a que cadascú pense el que vulga. Es poden traure diferents conclusions, encara que sols una siga la que coincidisca amb la del director o el guionista. Però es el que realment es proposa, que el lector implícit cree la seua pròpia versió.

Aquest tipus de pel·lícules m’atrauen bastant, ja que dona joc a que el receptor participe en la pel·lícula. Molt poques pel·lícules aconsegueixen açò, almenys totes aquelles que he vist jo. M’agrada que quan acabes de veure-la tingues alguna cosa per donar-li voltes i tindre el cap un poc ocupar, perquè la veritat la televisió actual l’únic que aconsegueix es que la gent no pense, ja que ho dona tot fet, i ens estem convertint en persones molt dependents que se’ns manipula molt fàcilment. Això si, si et pares a pensar tota la ideologia i la quantitat de manipulació que hi ha darrere de tot açò, hi ha molt que pensar i reflexionar, i molt que canviar. Però com que aquest es un tema molt ampli, del qual es podrien escriure moltíssimes entrades, i del qual hi hauria molta polèmica i diversitat de pensament, ara no vaig a entrar més a fons.

Aquestos anys de magisteri he tingut la sort de participar al projecte d'innovació d'Espai Cinema, i dic que he tingut sort, perquè he pogut conèixer pel·lícules com aquesta, i moltes més que m'han agradat molt i que a més em poden servir en la meua futura professió de mestra. Es tracta de pel·lícules que no les sol conèixer molta gent però que estan molt ben fetes i a partir de les quals es poden treballar quantitat de matèries, tant nosaltres com estudiants de magisteri, com a l'escola en els nostres xiquets. La veritat pense que aquest projecte a sigut un èxit, ja que per a mi, i crec que també per a la resta d'estudiants ha sigut molt enriquidor, sobretot amb les posades en comú. Enhorabona a tots els creadors!

dimecres, 24 de desembre del 2008

L'òpera


Ahir vaig anar per primera vegada a l'òpera. Vaig veure "L'arbore Di Diana" de Martí i Soler. Encara que semble mentida, era la meua primera vegada, després de portar ja dotze anys tocant el violí. Jo no havia anat mai a l'òpera, sols havia vist, com tot el món, trossets d'òperes a les pel·lícules, a anuncis, o a xicotetes explicacions de la meua mestra d'història de la música de fa dos anys...


Jo sempre havia sentit dir que quan vas a una òpera per primera vegada o t'agrada moltíssim o no t'agrada gens, es a dir d'extrem a extrem. Doncs ahir per fi vaig poder comprovar si aquesta afirmació era certa, i he de dir que ni d'un extrem ni de l'altre, perquè hem va agradar bastant, va ser vore la música clàssica des d'una altra visió. Però la veritat l'experiència va estar molt bé, encara que com a músic que sóc preferiria estar al fòs tocant amb l'orquestra, ja que aquesta és la sensació que sempre tinc quan vaig a veure un concert de música clàssica.


El gènere de l'òpera es molt distint al que estem acostumats a veure, referint-me al món de la música clàssica, ja que es molt semblant a un teatre. L'òpera es molt fàcil de comprendre, ja que tota música pretén transmetre alguna cosa, absolutament tota, i amb la interpretació s'aconseguix molt fàcilment la seua compressió. Contrariament quan vegem un concert de música clàssica, sense rebre cap explicació del que anem a sentir, la majoria de la gent no arriba a captar allò que se li està transmetent. Però potser si abans de res s'explicara un poc el que es va tocar o al programa mateix ficaren una xicoteta explicació i no tots els currículums vitae de mitja orquestra, la gent entendria molt millor el que es transmet, estaria més atenta a la música, que es el que més importa, i no els premis que té qui està interpretant-la.


Finalment, pense que la música es un art, i que potser no esta valorada com deuria estar-ho, però perquè no pensem en el que fem nosaltres el músics, estem transmetent-la be o podríem fer alguna cosa per a que fora millor transmesa?