Memòries d'Antonia

Antonia repassa la seva vida tranquil•lament al seu llit. Fa memòria des de després de la Segona Guerra Mundial, en la qual va tornar al poble on va néixer, fins als actuals dies. Recorda la seva vida dia rere dia, el seu comportament independent, la seva família, i en especial la seva lluita pel feminisme. La vella granja es converteix en la llar de personatges molt diferents en qui el ressentiment inicial es converteix en tolerància i, posteriorment, en amor.

Aquesta pel•lícula pot semblar a simple vista una visió feminista del món, però aquesta aconsegueix transmetre un discurs sobre la vida, la independència i el respecte, molt més enllà del pamflet, agafant subtemes com també la religió o l'homosexualitat, ambdós tractats de manera intel•ligent i encertada. Una gran pel•lícula que pot ser considerada simplement com "entranyable", però que segons la meva opinió ofereix molt més, una bona lliçó sobre la vida i com viure-la adequadament. La pel•lícula no arriba mai a ser pedant o inversemblant. I el que més em va agradar va ser la calidesa humana i l'atmosfera que donen aquest aire acollidor i familiar.

Té un ritme àgil i aconsegueix que els fets retratats tendeixen a perdurar en la nostra memòria durant llarg temps. La història no és gens complexa; simplement mostra les vides de quatre generacions de dones. La primera d'elles és Antonia, una encantadora i perseverant dona de mitjana edat, que torna a la seva terra natal, després dels horrors viscuts a la segona guerra, decidida a atendre a la seva moribunda mare i criar la seva observadora filla Danielle. Danielle és la segona generació, intuïtiva i tenaç com la seva mare, però amb un rang únic sexual que la defineix; el temps transcorre, i Antonia i la seva filla van fent-se d'excepcionals amics, establint d'aquesta manera una molt peculiar comunitat utòpica, allunyant-se de societat moderna.


La veritat es que amb aquesta pel•lícula em vaig sorprendre molt, ja que no m’esperava el que vaig veure. No se per quina raó, però la meua opinió inicial sobre aquesta pel•lícula no era gens bona, en el sentint en que creia que no m’anava a agradar. Aquesta vegada no estava influenciada per altres opinions, sinó que com sol passar de vegades, tant en pel•lícules, roba o persones, et fas una primera impressió que fins que no ho veus no te n’adones del que realment hi ha.

Recomane molt sincerament aquesta pel•lícula, ja que tant aquesta com la pel•lícula “Pensant en els altres”, comentada a una altra entrada, m’han transmès un sentiment per a afrontar la vida, per aprofitar cada moment que tenim en les nostres mans i ser conscient de tot el que ens passa. M'han fet reflexionar seriosament sobre el sentit de la vida, encara que parega un poc filosòfic, però es que avui en dia l'acceleració de la societat impedeix que ens puguem parar a pensar un moment en el que estem fent i el que volem fer en un futur.