Vida Familiar. Quim Monzó

L’altre dia vaig llegir Vida Familiar de Quim Monzó. Un xicotet conte de sis fulles que em va agradar, ja que em va resultar prou curiós. No sé si he aconseguit extraure la conclusió corresponent, però almenys aquesta a sigut la meua opinió. Pense que vivim immersos en una sèrie de costums que fem habitualment, i que moltes vegades es tracta de costums sense ninguna fonamentació, com es el d’aquest cas.

En aquest conte s’explica un costum d’una família, es tractava que, quan els xiquets arribaven als nou anys els havien de tallar el dit anular. Una costum tan inútil com la que té la nostra cultura amb els bous. Potser no siga una bona comparació, i que moltes persones em puguen debatre, que igual que tenim el futbol, i altres deports els bous també es poden tindre, perquè a més és una tradició molt més antiga. Ja que, per exemple es diu que Goya es va guanyar la vida torejant per poder anar a Itàlia a estudiar. Però realment penseu que potser així? Als bous la gent està maltractant a l’animal fins que després de molt de patiment aquest es mor, però no pateix sols a la plaça sinó que els pobres animals ja venen maltractats, i inclòs alguns son criats per a matar-los d’aquesta manera.

Doncs bé no podem compara un bou amb un xiquet de nou anys, però no penseu que es un poc inhumà tallar-li el dit a un xiquet sols perquè siga una tradició. Un altre exemple d’aquest tipus de costums seria l’ablació, realment inacceptable, ja que moltes xiquetes acaben morint per una infecció provocada per la mala higiene durant l’operació, i per no parlar ja del sofriment que passen les pobres xiquetes.

Continuant amb el conte, tot canvia quan un dels xiquets, l’Armand se’n adona que es el que estaven fent. Com a conseqüència el xiquet ho passa fatal sols de pensar que van a tallar-li un dit, i per tal d’aconseguir que no ho facen comença a explicar-los als seus pares que no vol que li tallen el dit perquè vol tocar l’arpa, i per a tocar aquest instrument fa falta tots el dits.

Açò comença a enfadar un poc els seus pares, però el problema ve quan a la família naixen uns quants nens amb sis dits a les mans. Açò provoca un gran xoc als membres ja que tallar-li un dit,val, però a aquests xiquets no podien tallar-los dos, era molt inhumà. Com a conseqüència la família deixa pràcticament de reunir-se per tallar els dits als xiquets, perquè no sabíen com reaccionar a aquest fenomen i la tradició s’acaba extingint.

En aquest cas la tradició sense sentit s’acaba, però i les que tenim avui en dia, poden acabar-se o estan massa arrelades? Realment dubte molt que puguen acabar-se perquè en aquest cas es tractava d’una xicoteta família, però en l’actualitat es tracta d’una societat completa, en la qual hi haurà molta gent a favor i molta en contra i serà molt complicat aconseguir-ho. Però es com tot uns guanyaran i altres perdran.